Periodisme de qualitat?
Leo en Barcepundit:
[...] Menos mal que los medios de masas tienen sistemas de control de calidad, y todas esas cosas que dicen que son las que los separan de los bloggers.
Penso que el problema són molts dels professionals del periodisme --sovint incompetents-- que treballen a determinats mitjans de comunicació, doncs al fi i a la cap són aquests els que han d'asseure les bases del seu compromís amb la societat en l'exercici de la seva tasca informativa.
De la mateixa manera que sovint s’ha de criticar la manca de rigor de molts editors de blogs amb vocació periodística i pretensió d'informar des d'una òptica alternativa, he de dir que crec sincerament que l’estratègia de molts mitjans és completament errònia, doncs el que haurien de fer és distingir-se de les males pràctiques que minen la credibilitat d'uns (professionals del periodisme sense rigor) i altres (editors de blogs amb pretensions informatives i sense rigor).
Des de un punt de vista professional del periodisme, penso que es tracta de ser capaços de distingir-se per una feina rigorosa, allunyada fonamentalment de la desinformació que prolifera al gruix dels mitjans tradicionals i també a un nombre important de blogs d'Internet.
Mala època per al periodisme
Casos recents com el de la incitació al sabotatge a la Wikipèdia per part de determinats serveis informatius, o la clamorosa pifia de la *noticia* sobre els nadons a prova de bales, per citar només dos casos de pèssim exercici del periodisme, farien posar vermell a més d'un paladí de les ciències de la informació, doncs posen de manifest la insòlita incapacitat de destacats professionals per informar amb rigor, prudència i sentit de la responsabilitat, a banda de la evident manca de professionalitat --element diferenciador fonamental que s'espera dels professionals del periodisme—que es posa de manifest en ocasions nombroses, però que és especialment greu quan se suposa que la informació ha de venir avalada pel prestigi d’una capçalera que ofereix un paquet de continguts de pagament en edició impresa o mitjançant formules d’accés restringit a continguts de subscripció premium. Premsa de qualitat?
En definitiva, els mitjans de comunicació poden dir missa, però si volen seguir fent alguna cosa de profit per a ells mateixos ho han de fer primer en benefici de la informació i, per extensió, dels lectors. Això si realment volen generar un plus de valor perceptible per l'audiència (les masses), consolidar el prestigi associat a la seva marca, i aconseguir associar-la a una certa garantia de qualitat necessàriament intrínseca al tractament de les informacions que es publiquen o es difonen.
Només d'aquesta manera s'ajudarien a ells mateixos a distingir-se d'aquella facció minoritària pero notable d'editors de blogs que fan gala d'una eminent vocació informativa des de la incompetència, i sovint també des de la ignorància; i fer-ho suposa, alhora, experimentar un apropament decidit a l’ofici sense benefici que demostren actius editors de blogs no-periodistes (i molts periodistes-editors de blogs) en el seus respectius blogs, una tònica que afortunadament es pot constatar en clar predomini per sobre de certes formules de determinats mitjans, que semblen limitar-se a captar audiències sense qualitat en base a uns criteris que primen els beneficis associats als índex d'audiència.
Una màxima: si no ofereixes qualitat, mai no aconseguiràs atreure audiències de qualitat. I si els mitjans volen tenir i/o recuperar la credibilitat perduda en els darrers anys (i, per tant, garantir la fiabilitat de les seves informacions) s'han de distingir per la seva excel·lència. Però els periodistes dels mitjans tradicionals no han de cometre l'error de distanciar-se de les línies mestres de treball que posen en pràctica un bon nombre de bloggers (diguem-ho així) --localitzats arreu del món-- amb vocació periodística que fan bé (millor) la seva tasca i son un exemple per a la pràctica del periodisme; un mirall que pot servir com a referent per a l’exercici de la professió, ja sigui mitjançant l’eina blog o a través d’una posició de privilegi en un mitjà convencional, si no que han de prendre posicions i treballar prenent com a exemple les bones pràctiques i tractament de les informacions que sovint ens arriben des de la blogosfera mediàtica.
Per tant, i en conseqüència, crec que cal allunyar-se també de la línia discursiva d'aquells que només semblen entestats a posar la nota discordant [per sé] amb aquelles informacions [sovint no contrastades] que es publiquen o es difonen al gruix dels mitjans impresos i audiovisuals. I d'aquests últims n'hi ha tant de professionals com de no professionals del periodisme. Cal donar exemple des d'una posició de crítica constructiva com a emisors d'informació protagonistes en la societat del coneixement.
[...] Menos mal que los medios de masas tienen sistemas de control de calidad, y todas esas cosas que dicen que son las que los separan de los bloggers.
Penso que el problema són molts dels professionals del periodisme --sovint incompetents-- que treballen a determinats mitjans de comunicació, doncs al fi i a la cap són aquests els que han d'asseure les bases del seu compromís amb la societat en l'exercici de la seva tasca informativa.
De la mateixa manera que sovint s’ha de criticar la manca de rigor de molts editors de blogs amb vocació periodística i pretensió d'informar des d'una òptica alternativa, he de dir que crec sincerament que l’estratègia de molts mitjans és completament errònia, doncs el que haurien de fer és distingir-se de les males pràctiques que minen la credibilitat d'uns (professionals del periodisme sense rigor) i altres (editors de blogs amb pretensions informatives i sense rigor).
Des de un punt de vista professional del periodisme, penso que es tracta de ser capaços de distingir-se per una feina rigorosa, allunyada fonamentalment de la desinformació que prolifera al gruix dels mitjans tradicionals i també a un nombre important de blogs d'Internet.
Mala època per al periodisme
Casos recents com el de la incitació al sabotatge a la Wikipèdia per part de determinats serveis informatius, o la clamorosa pifia de la *noticia* sobre els nadons a prova de bales, per citar només dos casos de pèssim exercici del periodisme, farien posar vermell a més d'un paladí de les ciències de la informació, doncs posen de manifest la insòlita incapacitat de destacats professionals per informar amb rigor, prudència i sentit de la responsabilitat, a banda de la evident manca de professionalitat --element diferenciador fonamental que s'espera dels professionals del periodisme—que es posa de manifest en ocasions nombroses, però que és especialment greu quan se suposa que la informació ha de venir avalada pel prestigi d’una capçalera que ofereix un paquet de continguts de pagament en edició impresa o mitjançant formules d’accés restringit a continguts de subscripció premium. Premsa de qualitat?
En definitiva, els mitjans de comunicació poden dir missa, però si volen seguir fent alguna cosa de profit per a ells mateixos ho han de fer primer en benefici de la informació i, per extensió, dels lectors. Això si realment volen generar un plus de valor perceptible per l'audiència (les masses), consolidar el prestigi associat a la seva marca, i aconseguir associar-la a una certa garantia de qualitat necessàriament intrínseca al tractament de les informacions que es publiquen o es difonen.
Només d'aquesta manera s'ajudarien a ells mateixos a distingir-se d'aquella facció minoritària pero notable d'editors de blogs que fan gala d'una eminent vocació informativa des de la incompetència, i sovint també des de la ignorància; i fer-ho suposa, alhora, experimentar un apropament decidit a l’ofici sense benefici que demostren actius editors de blogs no-periodistes (i molts periodistes-editors de blogs) en el seus respectius blogs, una tònica que afortunadament es pot constatar en clar predomini per sobre de certes formules de determinats mitjans, que semblen limitar-se a captar audiències sense qualitat en base a uns criteris que primen els beneficis associats als índex d'audiència.
Una màxima: si no ofereixes qualitat, mai no aconseguiràs atreure audiències de qualitat. I si els mitjans volen tenir i/o recuperar la credibilitat perduda en els darrers anys (i, per tant, garantir la fiabilitat de les seves informacions) s'han de distingir per la seva excel·lència. Però els periodistes dels mitjans tradicionals no han de cometre l'error de distanciar-se de les línies mestres de treball que posen en pràctica un bon nombre de bloggers (diguem-ho així) --localitzats arreu del món-- amb vocació periodística que fan bé (millor) la seva tasca i son un exemple per a la pràctica del periodisme; un mirall que pot servir com a referent per a l’exercici de la professió, ja sigui mitjançant l’eina blog o a través d’una posició de privilegi en un mitjà convencional, si no que han de prendre posicions i treballar prenent com a exemple les bones pràctiques i tractament de les informacions que sovint ens arriben des de la blogosfera mediàtica.
Per tant, i en conseqüència, crec que cal allunyar-se també de la línia discursiva d'aquells que només semblen entestats a posar la nota discordant [per sé] amb aquelles informacions [sovint no contrastades] que es publiquen o es difonen al gruix dels mitjans impresos i audiovisuals. I d'aquests últims n'hi ha tant de professionals com de no professionals del periodisme. Cal donar exemple des d'una posició de crítica constructiva com a emisors d'informació protagonistes en la societat del coneixement.
posted by trubies at 14:39
<< Home