Vacances a Sitges
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA - Ramón de España
Cada any, sempre per aquestes dates, m'entra la nostàlgia del festival de Sitges, de quan m'hi instal.lava 10 dies, a dispesa, per informar convenientment de l'esdeveniment els lectors del diari en què col.laborava llavors. El meu amic Mirito Torreiro s'encarregava de la crítica saberuda de les pel.lícules exhibides al certamen i jo anava entrevistant els convidats més llustrosos, cosa que --mitja hora de conversa i mitja hora més per despatxar la peça-- no constituïa precisament un treball esgotador. El temps lliure un el dedicava a menjar (Torreiro sempre trobava uns restaurants formidables), a passejar, a anar a la platja si feia bon temps i a parlar amb els amics.
L'any 1992 vaig ascendir de periodista a membre del jurat, circumstància que em va permetre premiar el portentós actor belga Benoit Poelvorde (això em va merèixer una reprensió del sempre sever Esteve Riambau, que preferia Harvey Keitel) i observar que Ellen Burstyn, l'actriu protagonista de L'exorcista, apartava els ulls de la pantalla en els moments més gore de la projecció de torn. Quan vaig rodar la meva primera pel.lícula (que al pas que anem serà l'última), vaig intentar assistir a Sitges en el que a mi em semblava una progressió lògica (periodista, jurat, cineasta), però no hi va haver manera: el meu film ja havia anat a altres festivals i difícilment podia considerar-se una exclusiva.
Des que la perspectiva de pagar-me l'hotel, les entrades i els àpats m'ha dissuadit d'instal.lar-me a Sitges per aquestes dates, sento que alguna cosa li falta a la meva existència. I recordo un dels principals èxits del gran José Luis Dibildos, a qui vaig conèixer durant una edició del festival de Peníscola, que havia aconseguit que l'organització el convidés per la cara i es fes càrrec de totes les seves despeses. Després d'enviar a Marbella la seva dona, Laura Valenzuela, i la seva encantadora filla Larita, el bo de Dibildos s'instal.lava a Peníscola per practicar sense aturador dues de les activitats que tenia més prohibides: fumar i afartar-se d'arròs a banda. Modestament, em permeto reclamar a l'organització del festival de Sitges un tracte similar, extensible a la meva estimada dona perquè no disposem de possibles per tenir casa a Marbella.
Ramón, ets Déu...i punt!
Cada any, sempre per aquestes dates, m'entra la nostàlgia del festival de Sitges, de quan m'hi instal.lava 10 dies, a dispesa, per informar convenientment de l'esdeveniment els lectors del diari en què col.laborava llavors. El meu amic Mirito Torreiro s'encarregava de la crítica saberuda de les pel.lícules exhibides al certamen i jo anava entrevistant els convidats més llustrosos, cosa que --mitja hora de conversa i mitja hora més per despatxar la peça-- no constituïa precisament un treball esgotador. El temps lliure un el dedicava a menjar (Torreiro sempre trobava uns restaurants formidables), a passejar, a anar a la platja si feia bon temps i a parlar amb els amics.
L'any 1992 vaig ascendir de periodista a membre del jurat, circumstància que em va permetre premiar el portentós actor belga Benoit Poelvorde (això em va merèixer una reprensió del sempre sever Esteve Riambau, que preferia Harvey Keitel) i observar que Ellen Burstyn, l'actriu protagonista de L'exorcista, apartava els ulls de la pantalla en els moments més gore de la projecció de torn. Quan vaig rodar la meva primera pel.lícula (que al pas que anem serà l'última), vaig intentar assistir a Sitges en el que a mi em semblava una progressió lògica (periodista, jurat, cineasta), però no hi va haver manera: el meu film ja havia anat a altres festivals i difícilment podia considerar-se una exclusiva.
Des que la perspectiva de pagar-me l'hotel, les entrades i els àpats m'ha dissuadit d'instal.lar-me a Sitges per aquestes dates, sento que alguna cosa li falta a la meva existència. I recordo un dels principals èxits del gran José Luis Dibildos, a qui vaig conèixer durant una edició del festival de Peníscola, que havia aconseguit que l'organització el convidés per la cara i es fes càrrec de totes les seves despeses. Després d'enviar a Marbella la seva dona, Laura Valenzuela, i la seva encantadora filla Larita, el bo de Dibildos s'instal.lava a Peníscola per practicar sense aturador dues de les activitats que tenia més prohibides: fumar i afartar-se d'arròs a banda. Modestament, em permeto reclamar a l'organització del festival de Sitges un tracte similar, extensible a la meva estimada dona perquè no disposem de possibles per tenir casa a Marbella.
Ramón, ets Déu...i punt!
posted by trubies at 13:49
<< Home