Carlos Pérez de Rozas
OPINIÓ // 27/9/2007 - JOAN FOGUET (Comunicació21.com)
Vivim en una societat que sobrevalora els canvis. Canviar per canviar, per fer net i foc nou, per donar una imatge diferent. Tot plegat no són més que tòpics sovint estèrils. Com s’ha explicat de manera diàfana en aquesta publicació el rotatiu La Vanguardia modifica el seu format. Els anuncis deien “'La Vanguardia' no cambia”. Però sí, i tant que canvia. I més tenint en compte que parlem de disseny. El director d’art ja no serà el mateix. El subdirector d’art del diari, José Alberola, que segur que ho farà estupendament i no hi ha res a dir d’ell, es convertirà en màxim responsable d’aquest departament del diari. La pregunta que cal fer és: i el que hi havia abans? Doncs abans, i durant vint anys, el director d’art del diari fundat el 1881 per Don Carlos i Don Bartolomé Godó ha estat en Carlos Pérez de Rozas. No escric per demanar un homenatge públic sinó per exigir al diari que es porti com es porten els cavallers. En Carlos primerament és un ésser humà excepcional i, segon, té un currículum i un full de serveis difícils de trobar. A La Vanguardia no només va participar en el redisseny de Milton Glaser i Walter Bernard al 1989, fumant puros a Nova York tot negociant amb els ianquis, sinó que també va treballar amb el gran Fermín Vílchez en el disseny d'El Periódico de Catalunya. Per als més mitòmans i nostàlgics recordaré que formava part de la revista Destino, i tenia de contertulians no només a Néstor Luján sinó que també havia portat en cotxe a un feréstec Josep Pla. En Carlos Pérez de Rozas fou cap de secció del Diario de Barcelona, d'El Periódico de Catalunya i de l'edició de Catalunya d'El País. L'any 1984 fou redactor en cap d’El Periódico.
Pel que fa a reconeixements cal subratllar que ha obtingut dos premis Laus d'Or al 1990 i al 1993. A més, els anys 1992 i 1999 col•laborà en els redissenys d'El Mundo Deportivo.
Aquests són part dels mèrits d’un home de diari, un periodista de pedra picada, un animal de la fotografia. I sembla mentida que a La Vanguardia, on es diu que és el millor lloc per jubilar-s’hi, tinguin l’extravagant idea de degradar qui ha estat número tres del diari durant tants anys i esgarrapar-li la dignitat. Ja veurem com acaba, però el redisseny de La Vanguardia s’ha endut per davant una de les ànimes del periodisme català. El problema no és que en Pérez de Rozas no tingui futur, que sí que el té, sinó que entre periodistes no ens podem tractar com si fóssim bèsties. Carlos t’admirem. Carlos t’estimem.
Vivim en una societat que sobrevalora els canvis. Canviar per canviar, per fer net i foc nou, per donar una imatge diferent. Tot plegat no són més que tòpics sovint estèrils. Com s’ha explicat de manera diàfana en aquesta publicació el rotatiu La Vanguardia modifica el seu format. Els anuncis deien “'La Vanguardia' no cambia”. Però sí, i tant que canvia. I més tenint en compte que parlem de disseny. El director d’art ja no serà el mateix. El subdirector d’art del diari, José Alberola, que segur que ho farà estupendament i no hi ha res a dir d’ell, es convertirà en màxim responsable d’aquest departament del diari. La pregunta que cal fer és: i el que hi havia abans? Doncs abans, i durant vint anys, el director d’art del diari fundat el 1881 per Don Carlos i Don Bartolomé Godó ha estat en Carlos Pérez de Rozas. No escric per demanar un homenatge públic sinó per exigir al diari que es porti com es porten els cavallers. En Carlos primerament és un ésser humà excepcional i, segon, té un currículum i un full de serveis difícils de trobar. A La Vanguardia no només va participar en el redisseny de Milton Glaser i Walter Bernard al 1989, fumant puros a Nova York tot negociant amb els ianquis, sinó que també va treballar amb el gran Fermín Vílchez en el disseny d'El Periódico de Catalunya. Per als més mitòmans i nostàlgics recordaré que formava part de la revista Destino, i tenia de contertulians no només a Néstor Luján sinó que també havia portat en cotxe a un feréstec Josep Pla. En Carlos Pérez de Rozas fou cap de secció del Diario de Barcelona, d'El Periódico de Catalunya i de l'edició de Catalunya d'El País. L'any 1984 fou redactor en cap d’El Periódico.
Pel que fa a reconeixements cal subratllar que ha obtingut dos premis Laus d'Or al 1990 i al 1993. A més, els anys 1992 i 1999 col•laborà en els redissenys d'El Mundo Deportivo.
Aquests són part dels mèrits d’un home de diari, un periodista de pedra picada, un animal de la fotografia. I sembla mentida que a La Vanguardia, on es diu que és el millor lloc per jubilar-s’hi, tinguin l’extravagant idea de degradar qui ha estat número tres del diari durant tants anys i esgarrapar-li la dignitat. Ja veurem com acaba, però el redisseny de La Vanguardia s’ha endut per davant una de les ànimes del periodisme català. El problema no és que en Pérez de Rozas no tingui futur, que sí que el té, sinó que entre periodistes no ens podem tractar com si fóssim bèsties. Carlos t’admirem. Carlos t’estimem.
posted by trubies at 16:29
<< Home